Monestir de les Avellanes

Segona part de la història de la casa pairal marista de Catalunya: l’arribada a Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.

Seguint el relat de la primera part, recordem que el Germans Maristes s’havien quedat sense noviciat després dels fets de la Setmana Tràgica. Un fet prou greu com per caure en el desànim i la desconfiança. La veritat fou molt diferent, l’Institut Marista estava en clar creixement, es formaven noves comunitats, s’obrien noves escoles… Com l’au fènix calia renéixer de les cendres. Després de l’incendi de Sant Andreu la residència provincial s’instal·laria al carrer Lauria n. 58 de la ciutat comtal.

Cercar nova casa per al noviciat fou una mica més complicat. En primer lloc els germans valoraren la possibilitat de tornar a Sant Andreu, però l’octubre de 1909 es va desestimar definitivament aquesta opció. El nou emplaçament havia de reunir unes condicions molt concretes per tal d’instal·lar-hi la secció formativa de la província. Es van recórrer molts llocs de Navarra, Aragó i Catalunya, ja què a l’hora d’escollir la situació del nou noviciat calia valorar elements morals, higiènics, climàtics, econòmics, etc.

A principis de 1910 el G. Hilario José, director del col·legi de Lleida, informava de que a uns 15 quilòmetres de Balaguer hi havia un antic convent. Des de llavors els membres del consell provincial el van visitar en diverses ocasions. El germà assistent general hi va estar per Pasqua de Resurrecció, i el descrigué de la següent forma: el lloc és tranquil, sa y gaudeix d’independència, però està molt apartat i amb males comunicacions. L’agost de 1910, després dels exercicis espirituals, els superiors van reunir-se per tal de valorar-ne els avantatges i els inconvenients, i finalment van optar per adquirir l’antic monestir.

El 1910 la família Santesmases de Lleida, era la propietària del Monestir de les Avellanes. Ben aviat s’arribà a un acord i a la firma de les escriptures. La compra de l’antic monestir i unes 300 hectàrees de terrenys dels voltants va suposar 85.000 pts. Els sepulcres dels comtes d’Urgell ja no hi eren, l’any 1906 havien estat venuts i en aquells temps estaven camí de l’estranger.

La tarda del 10 de setembre de 1910 arribava el primer grup de novicis al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Allí els esperaven el germà Provincial i un reduït grup de germans que els havien precedit per tal de preparar la rebuda i allotjament dels estudiants. En arribar, l’antic edifici presentava en un estat lamentable de conservació. Els primers germans van haver de dormir a la casa dels masovers i alguns al paller. Ben aviat es posaren mans a l’obra i arreglaren els principals espais de la casa: el dormitori dels arcs, l’església, les aules a l’antic palau de l’abat…, començaren a recuperar l’entorn amb els conreus de les oliveres, ametllers, cereal, la mel…, així com reconstruïren el conducte de la Font de la Mallola que des de temps immemorials duia l’aigua al monestir.

Dos anys després el Monestir de les Avellanes fou el lloc escollit per celebrar el 25è aniversari de la creació de la Província. Més de 200 germans i formants es trobaren al monestir. Monuments i espais simbòlics com el Puig de la Mare de Déu o el Puig de la Creu foren constituïts en aquests anys tan matiners. Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes es convertia definitivament en el nou noviciat i en la casa pairal dels maristes de Catalunya.

Primera Part de la història de la casa pairal marista de Catalunya: La Setmana Tràgica i la fi del noviciat de Sant Andreu.

L’estiu de 1909 Barcelona va viure uns fets violents coneguts com la Setmana Tràgica. El dia 9 de juliol esclatava la Guerra de Melilla, un conflicte de caire colonial que estava motivat per aconseguir el control d’una zona minera. Per fer la guerra es va iniciar el reclutament dels reservistes, que eren majoritàriament de classe obrera, ja què els més rics podien eximir-se de la incorporació a files mitjançant un pagament.

Aquesta situació va portar a una vaga general que es convocà el dia 25 de juliol de 1909. L’ambient de crispació estava a flor de pell, després d’uns avalots, les forces de seguretat dispararen contra la gent, exaltant encara més els ànims dels manifestants. A partir d’aquí el conflicte es transformà en una veritable insurrecció popular, amb barricades als carrers i prolongant-se fins al dia 2 d’agost de 1909. El signe del conflicte era clarament antimilitarista, però també anticlerical, ja que els amotinats consideraven l’Església com a part del poder burgès.

Des de 1897 els Germans Maristes tenien el seu noviciat a Sant Andreu de Palomar, que com era habitual en aquella època, també feia de casa provincial. Entre els dies 27 i 28 de juliol la comunitat marista de Sant Andreu decideix desallotjar la casa, després de conèixer la notícia de l’atac a la comunitat del Poble Nou i la mort del germà Licarió. A Sant Andreu només hi queda un petit grup de germans disposats a defensar la casa. La nit del 28 al 29 de juliol un grup d’exaltats ataca la casa de Sant Andreu, la situació és molt perillosa i al matí següent el grup de germans abandonen l’edifici esperant que les forces de seguretat la protegeixin. El dia 30 al matí el noviciat de Sant Andreu era incendiat i destruït per les flames.

Entre tant els novicis parteixen cercant un lloc més segur, el dia 28 marxen amb els seus directors i mestres en direcció a Vic. Al seu pas per Granollers, on també hi havia arribat el conflicte, es disparen alguns trets que provoquen la dispersió del grup.

Finalment aconsegueixen reunir-se de nou fins arribar a La Garriga, on hi havia una petita escola marista. L’endemà passen per Centelles on són acollits en diverses cases del poble i finalment arriben al col•legi de Vic. Un temps després es traslladaren a Manresa, on s’hi situà el noviciat de forma provisional.

La casa de Sant Andreu havia quedat destruïda, a Manresa no hi cabien i la situació era de provisionalitat. Des del setembre de 1909 es va treballar per buscar nova casa per al noviciat.

A principis del 1910 el G. Hilario José, director del col•legi de Lleida, informava que a pocs quilòmetres de Balaguer hi havia un convent que estava en venda. Se’l coneixia com a Monestir Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.

Continuarà…