El 1940, després de la guerra civil, i segons ens expliquen els germans maristes més grans, encara eren visibles el pou, el qual estava en prou bon estat de conservació, així com gairebé tot el sistema de funcionament per a fer el gel. Amb aquesta informació hem pogut reconstruir de forma aproximada com funcionava el Pou del Gel del Monestir de les Avellanes.
El pou rebia l’aigua des de la font de la mallola, a partir d’una sèquia descoberta primer i coberta més tard, aquesta devallava per inclinació del terreny fins a una bassa que la recollia. De nou per inclinació del terreny (ja que el pou es trobava més enclotat) s’extreia aigua de la bassa cap a un seguit de petites basses o clots excavats directament al terra. Els germans més grans recorden perfectament aquests clots que tenien forma rectangular i que en diverses fileres s’extenien des de la bassa fins a l’entrada del pou.
La bassa o dipòsit que recollia l’aigua estava on ara hi ha la carretera C-12, en un punt elevat que hi ha un cop passat l’encreuament amb el Monestir. A finals del segle XIX es construí el traçat antic de la carretera, llavors es destruí la bassa, tot rebaixant el turó per tal de fer-hi passar la carretera, i deixant-ne només algunes restes. L’any 1995, es feu l’actual traçat de la C-12, i s’eixamplà i rebaixà encara més el pas de la carretera per aquest punt, fent desaparèixer les últimes restes que quedaven de la bassa.
L’aigua que recollia la bassa era utilitzada en part per a la fabricació del gel. Per decantació, ja que la bassa es trobava en un punt elevat, es feia sortir l’aigua amb la qual s’omplenaven els clots de forma rectangular que hi havia en les terrasses de terra de l’entorn del pou. Com que era l’hivern i per les nits feia fred, l’aigua acumulada en aquestes clots es glaçava i l’endemà al matí, s’extreien els blocs de glaç i s’introduïen al pou, on es conservaven fins que es tornaven a extreure amb l’arribada del bon temps. La tasca d’extracció es feia a la matinada o de bon matí, s’utilitzaven diverses eines per a tallar el glaç, treure’l del pou i col·locar-lo en carros. Diuen que com a mínim és necessitava tres homes i després és clar, els traginers que traslladaven el gel cap al consumidor.
El pou disposa de dos accessos, el forat de la part superior, que s’emprava per extreure o introduir els blocs de gel, i l’entrada inferior que s’utilitzava per preparar el pou, netejar-lo o introduir els primers blocs de gel. Cal destacar que aquesta entrada no accedeix directament al dipòsit del pou, sinó que dóna accés a un túnel d’uns 12 metres de llargada i en forma corvada, per evitar que en obrir la porta entrés la calor de l’exterior, és a dir una forma natural d’aïllament del pou respecte l’exterior. En entrar veiem una llinda on, en números romans hi podem llegir l’any 1[7]73, data que encaixa amb el que ens diuen les memòries… es va treballar en la reparació de les parets del pou del gel… Les mides aproximades de la part interior del pou són d’uns 8 metres d’alçada per 6′5 metres de diàmetre.
El fet que el pou del gel del monestir es trobi en un lloc aïllat i amb poca influència de la mà de l’home, segurament ha estat cabdal per a la seua supervivència fins als nostres dies. La seua recuperació però, provè de la mà dels germans maristes, qui a principis dels anys setanta decidiren restaraurar i recuperar el pou del gel. Així doncs en reforcen la coberta superior, el netegen i en rehabiliten les parts exteriors. En recuperar-lo li dónen una nova funcionalitat, que és la d’oratori, una funció que encara dura actualment i que ha permés a les persones gaudir i conèixer aquest espai d’arquitectura rural i popular situat al Monestir de les Avellanes.
El Puig de la Creu, amb 651 metres d’altitud, és el més alt de la 
Aquests dies el 
d’activitats de relaxació i benestar personal, amb activitats com ioga, chikung, reiki, taichi, etc. Un programa d’activitats que disposa també d’una vessant més contemplativa amb els cursos organitzats anualment per la Casa d’Espiritualitat anomenats Avellanes D.O., amb les quals es vol cercar la vinculació d’un mateix amb l’entorn, la meditació i la reflexió personal.
Tal i com explicàvem en la primera entrada sobre el 
Tota aquesta esplendor es va acabar de forma precipitada, cap a mitjans del segle XIX amb la desamortització i el conseqüent abandó del Monestir de les Avellanes. La desamortització doncs posa punt i final en l’ús del Pou de Gel del Monestir per a la producció de glaç. En arribar l’any 1910 els germans Maristes al Monestir, el pou ja feia anys que estava abandonat, la nova comunitat ja no el recuperaria per a produir gel, ja que aquest tipus de construccions ja havien començat a caure en desús.
Sortint del poble de 
Finalment ens preguntem quin pot ser el motiu o motius que han fet que aquest arbre hagi sobreviscut fins als nostres dies. Desconeixem quants anys té l’alzina de Les Avellanes, tot i que sabem que l’alzina és un tipus d’arbre de creixement lent i de gran longevitat. Per altra banda no sabem perquè aquest exemplar es va salvar de la tala de l’alzinar del qual formava part. Cal tenir en compte que ben aprop de l’alzina hi ha una cabana, que antany podia haver estat habitada pels propietaris de les terres de l’entorn, i per tant potser van salvar l’alzina conservant-la com a arbre ornamental. O potser desconeixem que és un arbre carregat de simbologia per a les gents que van viure antigament en aquest indret, doncs als peus de l’alzina encara hi ha una gran pedra que no sabem ni qui li va posar, ni quin significat té, si és que en té algun. En fi, potser algun dia tot observant l’alzina monumental de Les Avellanes en podrem treure l’entrellat.
Castellano
English
Français
