Lo Pou del Gel del Monestir de les Avellanes (1a part)

Cap a ponent del Monestir de les Avellanes,  anant cap a la vall de les Tisores, s’hi troba el Pou del Gel del Monestir. No sabem amb exactitud quan es va construir, però a les memòries del monestir s’hi explica que en algunes èpoques el gel,  fou un dels principals productes que elaboraven els monjos del Monestir de les Avellanes.

Abans de l’arribada dels electrodomèstics i del fred produït artificialment, l’únic gel disponible era l’elaborat a partir del fred natural. A continuació us explicarem breument que és un pou de gel i com funcionaven aquestes neveres naturals.

Els pous de gel, de glaç o també anomenats cases de la neu, eren espais arquitectònics, dissenyats amb la finalitat de conservar trossos d’aigua gelada, ja sigui conservant directament el gel o bé generant-lo a partir de la neu. Aquest gel era comercialitzat després i utilitzat en la conservació i refredament dels aliments i les begudes. Els pous de gel són un tipus de construcció rural, que  actualment forma  part del nostre patrimoni arquitectònic i cultural.

L’ús de la neu o directament del gel natural per a conservar els aliments ve de molt antic, ja se n’ha documentat a Mesopotàmia i l’antiga Grècia. És sobretot el món islàmic el que modernitza molt les tècniques de conservació i el comerç actiu d’aquest producte per tota la Mediterrània.  Durant l’edat mitjana ja era bastant coneguda i utilitzada la tècnica del gel per a refredar i conservar els aliments. Els pous de gel que han arribat als nostres dies foren construïts i explotats entre els segles XVI i XIX, durant l’anomenada petita edat del gel, que va portar la neu a indrets on avui en dia no hi acostuma a nevar mai.

Per a elaborar gel s’emprava la neu com a matèria primera o en cas que aquesta no hi fos, s’emprava la mateixa aigua gelada o freda, que provenia de fonts properes, basses o sèquies artificials, etc.

El pou de gel és un gran nevera natural, en la seua forma ens recorda una sitja, amb un forat rodó al cap damunt per on s’hi introduïa el gel. A la part baixa hi solia haver una segona entrada per on s’extreia el gel i es netejava el pou. Pel seu manteniment i ús es necessitava almenys una persona encarregada.

Per començar es posava al fons del pou un gruix de rames, que feien de filtre i evitaven que s’enfangués el subsòl. Damunt s’hi posava el glaç, separat amb blocs, després es tapava amb palla i rama petita i damunt s’hi tornava a col·locar més gel, i així fins a omplir el pou. Sempre es procurava una bona cap de palla, també durant l’extracció del gel, ja que aquest era l’element aïllant que hi havia més a l’abast i en abundància.

Dintre del pou la temperatura és baixa i constant, i com si fos una nevera, l’aigua glaçada o la neu s’anava endurint amb el fred. Quan el bloc tenia prou gruix i consistència, començava la campanya de recollida, moment en que s’extreien els blocs, que eren carregats en carros i transportats als mercats o als clients que en feien ús. Aquesta operació es feia al vespre i a la nit, ja que la temporada de venta era l’estiu i calia que el gel arribés el màxim de sencer als compradors.

… i en la propera entrada, més sobre el Pou de Gel del Monestir de les Avellanes.