Text del G. Lluís Agustí en la presentació del llibre solidari ‘Les bates blanques’ al Monestir de les Avellanes


Us faig una breu explicació del per què d’aquesta narració que porta per títol “Les Bates blanques”, en reconeixement i agraïment a tots els metges/infermeres/ personal sanitari que van ajudar a en Xavier  en vida.

L’obra que avui presentem, tal com diu el subtítol, es “un relat autobiogràfic d’una època que m’ha tocat viure”. És la narració d’una experiència de vida que en Xavier vol compartir amb tots nosaltres.

El llibre ha nascut d’una conversa amb el Xavier quan en una de les seves visites a aquest Monestir li proposo “d’escriure aquestes coses que et passen i les que fas. De ben segur que serien de profit per a d’altres”. I així va ser com en Xavier va posar fil a l’agulla i n’ha sortit aquest text “espontani i fresc”. Li agraeixo al Xavier aquest atreviment seu perquè el llibre és un testimoni de fortalesa, esperança i confiança en un mateix, en els altres (la seva família més pròxima i els metges, els amics) i traspua un sentit espiritual profund que embolcalla l’ànima i el cor d’en Xavier. Era -i és- un creient convençut.

Voldria remarcar dues realitats de la vida d’en Xavier que trobem en el capítol que porta per títol “Setembre de 2015. Què em motiva?. Aquesta és la pregunta en el camí de la vida: QUÈ ENS MOTIVA? És a dir, quin sentit té tot allò que vivim i fem?

En Xavier ens dona pistes. Què  el motiva?. Ens diu:

1.La família. “Tinc la convicció que els meus volen la meva presència al seu costat[…] Sé que durant molt de temps els puc ser útil en moltes coses. […]

En termes més espirituals podria dir que aquest sentiment positiu amara tot el meu ésser i apaivaga els malestars de la malaltia; segur que sí”. Què valuosa ha estat la família per al Xavier: L’amor a l’Imma i als seus fills, la veneració pels seus pares ja grans i l’amistat per la família més pròxima.

2. Els reptes: “Grans o petits, però reptes al cap i a la fi. Sempre m’he considerat una persona forta, lluitadora i que davant una dificultat, l’he agafada per les banyes… Aquesta característica ha acabat modelant la meva personalitat, encarant dificultats i, per extensió, reptes de tota mena…”.

Sí, viure la vida vol dir posar-se petits reptes que facin de la nostra existència un tresor per als altres, que ens motivin en les dificultats i ens ajudin a gaudir de la roda del temps que passa lentament, com de puntetes, sense fer soroll.

Benvolguts amics/es del Monestir que la lectura d’aquesta autobiografia ens ajudi a ser valents i coratjosos en la nostra vida. Com ho fou Xavier al llarg de la seva vida i més encara en el temps de la malaltia.

Gràcies Imma per facilitar-nos aquest regal.

I vull acabar dient que aquest concert d’orgue que escoltarem és una viva imatge del nostre viure quotidià: cada nota de la nostra vida és una harmonia on tots ens hi podem reconèixer i gaudir. I com deia en Xavier, “seguim fent camí”.