Lo Pou del Gel del Monestir de les Avellanes (3a part i final)

El 1940, després de la guerra civil, i segons ens expliquen els germans maristes més grans, encara eren visibles el pou, el qual estava en prou bon estat de conservació, així com gairebé tot el sistema de funcionament per a fer el gel. Amb aquesta informació hem pogut reconstruir de forma aproximada com  funcionava el Pou del Gel del Monestir de les Avellanes.

El pou rebia l’aigua des de la font de la mallola, a partir d’una sèquia descoberta primer i coberta més tard, aquesta devallava per inclinació del terreny fins a una bassa que la recollia. De nou per inclinació del terreny (ja que el pou es trobava més enclotat) s’extreia aigua de la bassa cap a un seguit de petites basses o clots excavats directament al terra. Els germans més grans recorden perfectament aquests clots que tenien forma rectangular i que en diverses fileres s’extenien des de la bassa fins a l’entrada del pou.

La bassa o dipòsit que recollia l’aigua estava on ara hi ha la carretera C-12, en un punt elevat que hi ha un cop passat l’encreuament amb el Monestir. A finals del segle XIX es construí el traçat antic de la carretera, llavors es destruí la bassa, tot rebaixant el turó per tal de fer-hi passar la carretera, i deixant-ne només algunes restes. L’any 1995, es feu l’actual traçat de la C-12, i s’eixamplà i rebaixà encara més el pas de la carretera per aquest punt, fent desaparèixer les últimes restes que quedaven de la bassa.

L’aigua que recollia la bassa era utilitzada en part per a la fabricació del gel. Per decantació, ja que la bassa es trobava en un punt elevat, es feia sortir l’aigua amb la qual s’omplenaven els clots de forma rectangular que hi havia en les terrasses de terra de l’entorn del pou. Com que era l’hivern i per les nits feia fred, l’aigua acumulada en aquestes clots es glaçava i l’endemà al matí, s’extreien els blocs de glaç i s’introduïen al pou, on es conservaven fins que es tornaven a extreure amb l’arribada del bon temps. La tasca d’extracció es feia a la matinada o de bon matí, s’utilitzaven diverses eines per a tallar el glaç, treure’l del pou i col·locar-lo en carros. Diuen que com a mínim és necessitava tres homes i després és clar, els traginers que traslladaven el gel cap al consumidor.

El pou disposa de dos accessos, el forat de la part superior, que s’emprava per extreure o introduir els blocs de gel, i l’entrada inferior que s’utilitzava per preparar el pou, netejar-lo o introduir els primers blocs de gel. Cal destacar que aquesta entrada no accedeix directament al dipòsit del pou, sinó que dóna accés a un túnel d’uns 12 metres de llargada i en forma corvada, per evitar que en obrir la porta entrés la calor de l’exterior, és a dir una forma natural d’aïllament del pou respecte l’exterior. En entrar veiem una llinda on, en números romans hi podem llegir l’any 1[7]73, data que encaixa amb el que ens diuen les memòries… es va treballar en la reparació de les parets del pou del gel… Les mides aproximades de la part interior del pou són d’uns 8 metres d’alçada per 6’5 metres de diàmetre.

El fet que el pou del gel del monestir es trobi en un lloc aïllat i amb poca influència de la mà de l’home, segurament ha estat cabdal per a la seua supervivència fins als nostres dies. La seua  recuperació però, provè de la mà dels germans maristes, qui a principis dels anys setanta decidiren restaraurar i recuperar el pou del gel. Així doncs en reforcen la coberta superior, el netegen i en rehabiliten les parts exteriors. En recuperar-lo li dónen una nova funcionalitat, que és la d’oratori, una funció que encara dura actualment i que ha permés a les persones gaudir i conèixer aquest espai d’arquitectura rural i popular situat al Monestir de les Avellanes.

Lo Pou del Gel del Monestir de les Avellanes (2a part)

Tal i com explicàvem en la primera entrada sobre el Pou del Gel del Monestir de les Avellanes, aquest es troba, partint de la porta d’entrada del Monestir, a uns deu minuts a peu en direcció nord. L’indret on està situat el pou forma part de l’antigament anomenat terme de la Tosca. Avui sol ser més conegut com la vall de les Tisores.

El fet que el Pou del Gel del Monestir se situï en aquest indret no es pas casual, sinó que l’explicació rau bàsicament en dos motius. En primer lloc la localització en una obaga, és a dir a la cara nord, i en segon lloc la possibilitat d’accedir a l’aigua, d’una forma relativament senzilla.

L’origen del Pou del Gel del Monestir de les Avellanes es incert. És gairebé segur que hi fou construït en època medieval. Així doncs en documents ja del segle XII trobem continues donacions al Monestir de propietats situades a la partida de la Tosca. Ja l’any 1173 Berenguer Arnau d’Anglesola feu donació de l’alou que confronta amb el pou de l’Hospital de Santa Maria de Bellpuig, dins el terme del castell de la Tosca. L’any 1210 el Monestir adquireix a perpetuïtat el terme i el castell de la Tosca, donació a partir de la qual aconsegueix ser propietari de la font de la Mallola, que és la que ha donat aigua potable al Monestir fins als nostres dies. Finalment destacar l’intent, per part del Monestir, de repoblar tota la zona de la Tosca, per això l’any 1294 l’abat Pere Malet donà en propietat terra per a construir cases, al terme de la Tosca, formant un nucli anomenat els Masos i situat a uns 400 metres del Monestir.

Amb tot, no tenim dades específiques d’aquesta època, relacionades amb l’explotació del Pou del Gel i la producció específica de glaç. No és fins al segle XVIII en que trobem noves dades sobre el Pou del Gel. En aquells temps el Monestir de les Avellanes viu, després de superar el desastre de la Guerra de Successió, una segona etapa d’esplendor.

A les memòries del Monestir trobem redactat que l’any 1773 es va treballar en la reparació del molí de l’oli, de les parets del pou del gel, en construir un forn i en refer alguns dels canons de la conducció de l’aigua. A més hi trobem anotat un llistat de les vendes realitzades el mateix any, indicant els productes que havia produït i venut el Monestir, eren blat, ordi, civada, oli, vi, mongetes, cànem, trepadella, animals de llana, pells, cera, mel i gel. Com podem veure, al marge de comprovar que el Monestir viu una etapa de bonança, un dels productes que produïa i  amb que comerciava el Monestir era precisament el gel, fet que confirma que al segle XVIII el Pou de Gel estava en ple funcionament.

Tota aquesta esplendor es va acabar de forma precipitada, cap a mitjans del segle XIX amb la desamortització i el conseqüent abandó del Monestir de les Avellanes. La desamortització doncs posa punt i final en l’ús del Pou de Gel del Monestir per a la producció de glaç. En arribar l’any 1910 els germans Maristes al Monestir, el pou ja feia anys que estava abandonat, la nova comunitat ja no el recuperaria per a produir gel, ja que aquest tipus de construccions ja havien començat a caure en desús.

… i ben aviat no us perdeu la tercera i última entrega de la trilogia “Lo Pou del Gel del Monestir de les Avellanes”

Lo Pou del Gel del Monestir de les Avellanes (1a part)

Cap a ponent del Monestir de les Avellanes,  anant cap a la vall de les Tisores, s’hi troba el Pou del Gel del Monestir. No sabem amb exactitud quan es va construir, però a les memòries del monestir s’hi explica que en algunes èpoques el gel,  fou un dels principals productes que elaboraven els monjos del Monestir de les Avellanes.

Abans de l’arribada dels electrodomèstics i del fred produït artificialment, l’únic gel disponible era l’elaborat a partir del fred natural. A continuació us explicarem breument que és un pou de gel i com funcionaven aquestes neveres naturals.

Els pous de gel, de glaç o també anomenats cases de la neu, eren espais arquitectònics, dissenyats amb la finalitat de conservar trossos d’aigua gelada, ja sigui conservant directament el gel o bé generant-lo a partir de la neu. Aquest gel era comercialitzat després i utilitzat en la conservació i refredament dels aliments i les begudes. Els pous de gel són un tipus de construcció rural, que  actualment forma  part del nostre patrimoni arquitectònic i cultural.

L’ús de la neu o directament del gel natural per a conservar els aliments ve de molt antic, ja se n’ha documentat a Mesopotàmia i l’antiga Grècia. És sobretot el món islàmic el que modernitza molt les tècniques de conservació i el comerç actiu d’aquest producte per tota la Mediterrània.  Durant l’edat mitjana ja era bastant coneguda i utilitzada la tècnica del gel per a refredar i conservar els aliments. Els pous de gel que han arribat als nostres dies foren construïts i explotats entre els segles XVI i XIX, durant l’anomenada petita edat del gel, que va portar la neu a indrets on avui en dia no hi acostuma a nevar mai.

Per a elaborar gel s’emprava la neu com a matèria primera o en cas que aquesta no hi fos, s’emprava la mateixa aigua gelada o freda, que provenia de fonts properes, basses o sèquies artificials, etc.

El pou de gel és un gran nevera natural, en la seua forma ens recorda una sitja, amb un forat rodó al cap damunt per on s’hi introduïa el gel. A la part baixa hi solia haver una segona entrada per on s’extreia el gel i es netejava el pou. Pel seu manteniment i ús es necessitava almenys una persona encarregada.

Per començar es posava al fons del pou un gruix de rames, que feien de filtre i evitaven que s’enfangués el subsòl. Damunt s’hi posava el glaç, separat amb blocs, després es tapava amb palla i rama petita i damunt s’hi tornava a col·locar més gel, i així fins a omplir el pou. Sempre es procurava una bona cap de palla, també durant l’extracció del gel, ja que aquest era l’element aïllant que hi havia més a l’abast i en abundància.

Dintre del pou la temperatura és baixa i constant, i com si fos una nevera, l’aigua glaçada o la neu s’anava endurint amb el fred. Quan el bloc tenia prou gruix i consistència, començava la campanya de recollida, moment en que s’extreien els blocs, que eren carregats en carros i transportats als mercats o als clients que en feien ús. Aquesta operació es feia al vespre i a la nit, ja que la temporada de venta era l’estiu i calia que el gel arribés el màxim de sencer als compradors.

… i en la propera entrada, més sobre el Pou de Gel del Monestir de les Avellanes.