El comte d’Urgell Ermengol VII, assabentat de l’existència de la comunitat del mont Malet, els va facilitar ajuda i patrocini. Ben aviat es redactà i firmar l’acta fundacional en la que es decretava que s’edifiqués allí un monestir, atorgant-li en propietat tot el mont Malet i altres territoris propers com el poble de Vilanova de Privà, cedit de forma íntegra amb els delmes, censals i altres drets. Tot això fou entregat al nou monestir que rebé el nom de Santa Maria de Bellpuig. L’acta fundacional data de l’any 1166, segons aquesta acta Joan d’Organyà era nomenat prior del monestir, tot i que tradicionalment se l’ha tractat d’abat.
Aquestes donacions van permetre edificar les poques construccions que van envoltar la cova originària de Bellpuig el Vell. Monestir que no va créixer més, ja què gairebé de forma simultània es va començar a construir un nou monestir premonstratenc al lloc de Fonts Amenes, on avui es troba el Monestir de les Avellanes. Joan d’Organyà però mai no va abandonar Bellpuig el Vell . L’any 1172 va deixar el càrrec de prior. Ara lliure d’ocupacions va entregar-se de ple a la oració i a la contemplació i salvació de les ànimes. Mentre la comunitat de Bellpuig el Vell s’anava traslladant poc a poc cap al nou Monestir.
Joan d’Organyà va voler quedar-se sempre a Bellpuig el Vell, on va morir entre 1192 i 1195. Fou enterrat a la mateixa cova. El lloc i la tomba del beat van continuar essent venerats per la gent dels pobles veïns. Ben aviat va començar a rebre tractament de sant, tot i que no se sap qui el va canonitzar com a tal. Sembla ser que fou una santificació de caire popular tal i com ens ho explica a les seues cròniques, Bernardo de León Martorell, procurador general a Roma a finals del s. XVI: Diuen que el 8 d’abril al convent de Bellpuig (Vell) se celebra la festa de Sant Joan d’Organyà i també es veneren les seues sagrades relíquies, honrades amb il·lustres miracles. Les seues relíquies es guarden en un sepulcre de pedra col·locat sobre l’altar. I el día del naixement del sant se celebra una festa amb molta solemnitat i gran participació dels fidels dels pobles veïns (…). Quan els camps sofreixen sequera la gent dels pobles solen pujar a la capella en rogativa pública demanat i confiant obtenir pluja, llavors hi puja tanta gent que cal celebrar la missa fora de la capella, amb les relíquies del sant sobre l’altar. Continua llegint →