‘Kairós’ i l’estada de Dolores García Olmo al Monestir de les Avellanes

Dolores García Olmo, prové de Múrcia, tot i que fa uns mesos que resideix a Lleida on està desenvolupant la seva carrera professional. Fa unes setmanes la Dolores va fer una estada de dues setmanes al Monestir de les Avellanes, convivnt amb la comunitat de Germans Maristes. El principal objectiu de la seva estada era treballar l’anomenada “Teràpia Ordoñez” per tractar la disfèmia que li afecta en la fluïdesa de la parla. La Dolores és l’última de les moltes persones amb la mateixa problemàtica que han fet estada al Monestir de les Avellanes pel mateix motiu. Com sabeu el Monestir de les Avellanes té molt bona relació amb l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya (ATCAT) que és qui aplica aquesta teràpia de la mà del seu soci, el Josep Sansalvador. Com es tradició, un cop acaba l’estada demanem a la persona que ens envii un text explicant la seva experiència. Us deixem doncs amb la lectura del text de la Dolores.

Kairós, así llamó mi hermano a la oportunidad que se abría ante mí para poder abordar la limitación que me causa la tartamudez.

Hace años supe, por referencias muy indirectas, que había personas que realizaban una terapia cuyos resultados eran cuestionados por otros. Al cabo de un tiempo vine a coincidir con personas que la realizaron con éxito. Se llama “Terapia Ordóñez” y actualmente la imparte Josep Sansalvador, fundador de la Associació de la Tartamudesa de Catalunya (ATCAT, www.atcat.cat), en el Monestir de les Avellanes.

Lo valoré, me pareció una opción solvente, y un día le pedí a Josep que me la impartiera. Su generosidad y afán de servicio -y los de Teresa, su esposa, que también tuvo que acomodar planes familiares- hicieron que mi deseo se hiciera realidad, y así, el día de Reyes de 2019, llegué al Monasterio.

Cuando viajo y veo un edificio de esa nobleza desde la carretera o la vía del tren, me rindo de admiración y curiosidad. Pero como es normal lo siento ajeno a mí. Aquella tarde de Reyes, al acercarme al Monasterio en el coche y verlo emerger, se me dibujó una sonrisa ilusionada haciéndome consciente de que ese lugar no era ya ajeno a mí, sino que iba a ser mi casa durante dos semanas. Como así fue.

Creo que esa sonrisa se instaló ya en mi cara todos los días, y posiblemente se acentuaba aún más cada vez que con el simple hecho de abrir una puerta, me veía en ese magnífico claustro, que también dejaba que lo sintiera mi casa.

En esas cortas dos semanas, hubo muchas vivencias, y como me gusta estructurar las ideas para exprimirlas mejor, hablaré de cuatro vivencias que se dieron en paralelo:

En primer lugar, mi terapia, guiada por Josep, que por fin me dio herramientas para poder manejar este habla a veces atormentadora. La terapia conllevó silencio absoluto durante una semana; un silencio reparador que serena el ánimo y permite reeflexionar y explorar. Casualmente, en la tienda del Monasterio encontré un libro muy acorde: “Biografía del Silencio”, de Pablo D’Ors, que también me ayudó a aprovecharlo mejor.

La segunda gran vivencia fue mi convivencia con los hermanos maristas. De todos me llevé algo, pero el mayor trato lo tuve con los hermanos Pere, Simeó y Enrique, de la Comunidad de la Casa de Espiritualidad, gracias a la generosidad con la que me dejaron entrar en su cotidianidad e incluso en su Fe. La amabilidad exquisita y elegante con la que tratan a los que llegan a la Casa de Espiritualidad, hacía que todos los que nos sentábamos a su mesa nos sintiéramos importantes, que todo lo que dijéramos pareciera del más alto interés. Y nada desdeñable es tampoco el sentido del humor que flotaba en aquella casa, propio de personas que han vivido y reflexionado mucho, y están por encima de muchas formalidades inservibles.

Otra de las vivencias paralelas fue departir con las personas que llegaban a la Casa de Espiritualidad con otros fines: estancias de trabajo, de estudio, de oración… De todos traté de quedarme algo. También de las personas de la Comarca de la Noguera que venían a la misa del domingo en la majestuosa iglesia del Monasterio. Sentarse en aquellos bancos era entregarse gustoso a la quietud y el silencio.

Y, ligando con esto, la cuarta vivencia: la del lugar y su entorno. El Monasterio de las Avellanas no sólo no me resultó ajeno, sino que llegó a hacerse íntimo. Y también, por qué no decirlo, resultó muy “hablador”. El entorno me entretenía con sus muchos símbolos y guiños, sus amaneceres y atardeceres llenos de colores cada día distintos.

Así puede resumirse mi estancia. Yo sigo trabajando en mejorar mi habla, ahora que por fin tengo una herramienta para hacerlo. Y el Monasterio sigue conmigo.

Molt més que una teràpia: una lliçó de vida al Monestir de les Avellanes

Vaig arribar al Monestir de les Avellanes el dia 4 de juny d’enguany amb les maletes a vessar d’il·lusió, però alhora plenes també d’un punt de frisança, deixant enrere la meva família, els meus gossos i la meva tortuga, per iniciar l’aventura més gran de la meva vida: quinze dies de retir en aquest monestir d’origen premonstratès amb el ferm propòsit eradicar el meu problema de tartamudesa. Hauria de passar tota una setmana sencera en silenci i només sentiria el so de la meva veu en els moments dels exercicis vocals. Set dies després iniciaria la parla progressivament.

Monestir de les AvellanesHavent provat ja multitud de professionals mèdics (logopedes, neuròlegs, psicòlegs… amb llurs tractaments pertinents, alguns dels quals em van fer un efecte totalment nul i d’altres vaig aconseguir una certa ajuda en situacions o moments puntuals però que no podia posar en pràctica en les situacions reals de la meva vida) i, davant la frustració, ja gairebé havia tirat la tovallola. Però el dia que vaig sentir enraonar fluidament a una persona que acabava de fer la teràpia al monestir em vaig dir a mi mateixa: “Això és el que he de fer!”. I allà estava jo plantada, rodejada de gent desconeguda en un paratge desconegut per a mi i disposada a donar-li el cop de peu definitiu a la disfèmia.

Però un cop allà vaig intuir que els coneixements que adquiriria en aquell indret no es limitarien només a la teràpia. L’entorn del Monestir convida al recolliment personal que precisa una teràpia d’aquestes característiques. Impacta el gaudi visual ja que, essent al bell mig del la Serra del Montsec i a prop de la plana lleidatana, la combinació de paisatges es magnifica progressivament. D’una banda la serralada calcària amb el caprici de les formes creades pels plecs dels sediments que formen el congost. D’altra banda i més lluny, els daurats camps de cereals a punt per la sega ornats amb minses pinzellades de verd ocupant els turons propers.

Fent els exercicisAmb l’inestimable companyia de les orenetes, que començaven el dia a partir d’un encisador xivarri i un enrenou propi de la hiperactivitat del despertar. Em despertava a les sis del matí tan sols per obrir la finestra de bat a bat i escoltar els cants de tota aquella aucellada. Tanmateix m’acompanyaven també en les estones de relaxament i interludi entre exercici i exercici, amb les seves contínues anades i vingudes al niu per alimentar les cries que, famolenques o curioses, treien tímidament el cap.

Les tranquil·les passejades contemplant magnífiques postes de sol, les espectaculars formes dels núvols produïdes pels dies de vent, el tacte enganxós i exquisidament perfumat de la resina dels arbres… L’estada al monestir em permeté gaudir intensament de cada minut, cada segon, cada estona on el temps s’aturava un instant per permetre la delectança intensa de moments únics i irrepetibles.

L’arquitectura interior i exterior plena de sorpreses, històries i enginys dels seus creadors: la porta medieval immensa exposada que dóna la benvinguda a visitants i hostes, el suplici de l’ascens per l’Escala de l’Enteniment, l’original pas de llum en els passadissos de l’hostatgeria, la representació de l’Escala de Jacob al costat dels jardins…

El tracte amabilíssim del personal de recepció, amb qui vaig compartir impressions i xerrades mentre m’escoltaven amb una paciència infinita la meva parla extraordinàriament lenta.

Monestir de les AvellanesEl personal de cuina que em van preparar la sorpresa d’un pastís d’aniversari especial tenint en compte la meva diabetis i la intolerància a la lactosa perquè pogués bufar espelmes en el primer aniversari que passava lluny dels meus i, a més, sota un complet silenci. Els ho vaig posar difícil, pobres, per a poder discórrer unes postres adequades als meus problemes dietètics… Però se les van enginyar per encabir una espelmeta a sobre d’una descomunal poma cuita que vaig tenir feina a acabar, col·locada a sobre d’un llit de llesques de pinya natural. Un inesperat detall ben original que m’emocionà.

La degustació del sopar medieval que estaven ultimant, amb les explicacions d’en Robert, el director del Monestir. Uns plats exquisits que vaig tenir l’oportunitat de gaudir, assaborir i opinar, mentre escoltava encuriosida totes les explicacions pertinents al procés d’elaboració i la història de cadascun d’aquells plats en el seu context original.

Menció especial pels germans que em van oferir la seva hospitalitat, generositat i companyia, fent-me sentir part del seu entorn per uns dies i no tan sols una hoste més de la Casa d’Espiritualitat. I tot al voltant d’aquella gran taula rodona que compartirem amb el germà Isidoro explicant-nos com feinejava als jardins i a les vinyes, el germà Joaquim i la seva afabilitat, ironia particular del germà Simeó amb qui intercanviàvem impressions musicals molt interessants ja que ell és l’organista del Monestir, el germà Pere amb la seva inseparable ampolleta de Tabasco i les xocolatines del germà Josep. I sense oblidar al germà Miquel, que apareixia enmig del menjador a cada àpat i que cada dia del meu mutisme em mirava amb un somrís mostrant el dit índex davant els seus llavis a mode de silenci. A tots ells moltes gràcies pel seu esperonament. Recordaré amb gran estima totes i cadascuna de les xerrades que hi van haver en aquella taula, algunes de les quals només hi vaig poder participar a través de la llibreta on escrivia les frases durant la setmana de silenci.

I deixo pel final l’agraïment més important. Gràcies infinites a l’hospitalitat d’en Josep Sansalvador i la seva muller Teresa, per acollir-me també a casa seva i per formar part durant aquells dies del seu entorn i la seva vida.

I molt especialment a en Josep, per la seva bondat, honestedat i humilitat, per tot el que em va ensenyar i tot el que vam compartir, per la seva entrega,  per fer-me partícip del seu treball i les seves aficions, per fer que vingués amb ells a la trobada de cap de setmana en el Monestir del Shadow Custom Club on vaig fer noves i bones amistats tot i que no em sentissin la veu en cap moment. Per permetre’m moments especials també durant el curs de cap de setmana d’Atcat (Associació Catalana de la Tartamudesa) que es va celebrar també en el Monestir durant els últims dies de la meva estada.

Trobada al Monestir de les AvellanesGràcies per ser el braç on recolzar-me aquests dies d’aprenentatge i per ser el meu guia. Gràcies per ensenyar-me les estratègies de la parla fluïda creades per Jesús Ordóñez Ancín. També gràcies per tota la valuosa informació complementària de collita pròpia que has afegit a la teràpia i que ha fet que aconseguís una consciència diferent de tot el meu voltant, mirant-lo ara amb uns altres ulls. I, sobretot, gràcies per fer que el moment de les meves primeres paraules fluïdes fos tan emotiu, especial i màgic.

I per últim gràcies per ésser-hi en tot moment. Al marge d’una teràpia, la meva estada en aquest meravellós indret ha estat una lliçó de vida.

Amb tot el respecte que em mereix la Teràpia Ordóñez i la seva preuada aportació en el tractament de la disfèmia jo sempre dic, per contra, que he anat a fer la Teràpia Sansalvador, basada en la Teràpia Ordóñez, però amb l’empremta pròpia d’un d’aquests àngels que de vegades ens trobem inesperadament a la vida.

Text de: Gemma Gregori

Jornada sobre la tartamudesa infantil al Monestir de les Avellanes (7 febrer 2015)

La tartamudesa infantil
Com detectar i prevenir la disfèmia o tartamudesa infantil i el bullying escolar en l’etapa adolescent (inscripcions obertes!)

  • Data: Dissabte, 7 de febrer de 2015Programa Tartamudesa Infantil
  • Horari: Matí: 10 a 14 h. / Tarda: 16 a 18 h.
  • Lloc: Monestir de les Avellanes (Os de Balaguer, Lleida)
  • Preu: 10 € (Curs, Dinar i Diploma) Socis ATCAT gratuït.
  • Inscripció: Ingrés dels 10 € a IBAN: ES61 1491 0001 21 2032898526 (Triodos Bank) / Enviar resguard a tresoreria@atcat.org  i indicar les dades personals (Nom, cognoms, edat, telèfon, e-mail, lloc de residència, i vinculació amb la tartamudesa infantil si s’escau)

VEGEU PROGRAMA COMPLET

  • Destinataris: Pares i mares amb fills amb problemes de parla, logopedes, psicopedagogs, mestres, psicòlegs, pediatres, socis ATCAT i tots els que hi estigueu interessats.

DESCRIPCIÓ:

Es tracta d’una jornada dedicada a informar i prevenir la tartamudesa en els infants. S’informarà i s’explicarà com detectar possibles disfluències en la parla dels nens i en no confondre-les amb les disfluències normals d’aprenentatge de la parla de l’infant. També s’explicarà com prevenir les disfluències persistents del nen i evitar que es converteixi d’adult en una persona amb tartamudesa. Finalment s’explicarà l’experiència i que fer en casos de bullying escolar en nens amb problemes de parla.

PROFESSORA:

Anna BagóANNA BAGÓ i CUYÀS. Llicenciada en psicologia (UB), diplomada en logopèdia, i postgrau en neuropsicologia. És professora de disfèmia a l’Escola de Patologia del Llenguatge de l’Hospital de Sant Pau. Autora del capítol “Cribado del lenguaje” al llibre “Pediatría en antención primaria de salud. Un abordaje multidisciplinar”.

 

PROGRAMA

10:00 a 10:30 h. Benvinguda, entrega de les credencials i presentació del curs a càrrec de Josep Sansalvador (President d’ATCAT)

10:30 a 12:00 h. Anna Bagó (Psicòloga logopeda). Com detectar possibles disfluències en la parla d’un nen i no confondre-les amb les disfluències normals d’aprenentatge de la paraula de l’infant. Indicadors de les diferències entre les disfluències evolutives i les disfluències atípiques.

12:00 a 13:00 h. Descans i visita guiada al Monestir de les Avellanes a càrrec d’un germà marista.

13:00 a 14:00 h. Pau Boix. Xerrada d’un noi de 16 anys que va patir bullying escolar als 12-13 anys. Anna Bagó. Com tractar el bullying escolar i col·loqui posterior.

14:00 h. Dinar (menjador de la comunitat marista. Menú únic. En cas de necessitar menú especial informeu a avellanes@maristes.org o 973 43 80 06)

16:00 a 18:00 h. Anna Bagó (Psicòloga logopeda). Com prevenir les disfluències persistents del nen i evitar que es converteixi d’adult en una persona amb tartamudesa. Com afavorir la parla fàcil i fluïda en el nen petit i el nen més gran.