Les campanes del meu poble (un poema del G. Ramon Benseny)

G. Ramon Benseny i la campanaEl Germà Marista Ramon Benseny, superior del Monestir de les Avellanes, durant la XVII Trobada de Campaners de Catalunya, va dedicar la següent poesia al seu poble Santa Linya (La Noguera).

Ara, coincidint amb la Festa Major de Santa Linya us la reproduïm.

LES CAMPANES DEL MEU POBLE (SANTA LINYA)

La campana és veu de Déu

que acompanya nostra vida,

des d’aquell primer bressol

al sospir de l’últim dia.

 

La campana sempre diu

paraules que entre al cor,

repics que inflamen d’amor

els fills de Nostre Senyor.

 

La campana amb els seus tocs,

fa pas a la processó,

toca a bodes, toca a mort,

toca a festa, llamp, foc i tempesta…

toca humil a l’oració

i també a Missa Major.

 

L’ombra del dret campanar

aixopluga tot el poble:

pobres, rics, nens i malalts,

tant hereus com cabalers

com amos i menestrals.

 

Com em fa tanta tristor

que, quan vénen vents de guerra,

la campana de ma terra

es converteix en canó.

 

El poble que m’enamora

te un nom que mai no s’oblida…

que em porta records d’història,

que em porta records de vida…

Aquest poble és: SANTA LINYA!

 

Santa Linya (La Noguera)

Les Campanes del “convent”, un poema del germà Ramon Benseny

Aprofitant que el passat cap de setmana (28 i 29 d’abril) se celebrà la XXV Trobada de Campaners de Catalunya a Os de Balaguer, publiquem un poema que va ser llegit durant la festa del primer repic de les campanes del Monestir de les Avellanes. L’original la trobareu també al butlletí “Lo Canastró”, n. 1 de l’Associació d’Amics del Monestir de les Avellanes.

Les campanes del Convent, feia temps que no sonaven.

Era un dol tanta mudesa, que fins feia plorar el vent.

Aquell so tan enyorat, ara ens revifa el cor,

ens fa somiar nous tocs,

ens fa sentir l’escalfor d´un temps que torna a reviure,

al so d’un din don, din don…

El repic i el repicó faran ressò per les valls.

Les vinyes, les oliveres, la merla i les orenetes,

i fins i tot la guineu, senyora de nits i coves,

paren l’orella sorpreses pel nou din don, din don…

Al matí, migdia i nit, la nova veu del Senyor, arreu portarà el Garbí,

de ponent el rei dels vents.

Amb el repic esperat ens puja el cor més amunt,

cap al cel tant desitjat…

i a la terra queda l’home sentint com el cor s’enlaira,

peus a terra, a treballar, la campana  marca  temps i gràcia…

al so d’un din don, din don…

El silenci dels estels vetllarà nostra campana.

Serà un silenci d’amor, serà un silenci de pau,

cimera de serenor, com que també està cansada…

i als raigs del primer sol, quan l’aurora s’anuncia,

esclatarà amb tota força un repic d’Avemaria, din don, din don…

Lo Sant Cap, els Ermengols i Na Dolça;

els molts abats i priors, sobresortint Caresmar,

encapçalen una llista que el toc voldria escoltar.

Però avui el privilegi n’és dels Germans Maristes

que fan un repic de joia, que repeteixen la història

que temps enrere s’ha escrit,

d’una primera campana, que allà, a La Valla de França,

de la mà d’en Marcel.lí

els feia saltar del llit… din don,  din don.

Lliçó d’història (Un poema dedicat al Monestir de les Avellanes)

Aquest setembre de 2011, la Júlia Costa va fer una estada a l’hostatgeria del Monestir de les Avellanes. D’aquesta experiència en va sorgir aquest bonic poema que ara us convidem a llegir (l’original el trobareu al bloc de la Júlia “La panxa del bou“).
.
LLIÇÓ D’HISTÒRIA
.
Uns austers monjos, guerres d’altres temps,
castells de sarraïns, comtes i dames,
d’un temps que avui ja sembla una llegenda.
Més guerres i més monjos, solituds,
revoltes arrauxades, foc i cendra.
I també la misèria dels més rics
venent les tombes dels senyors d’abans
als estrangers dels dòlars argentats,
després, evidentment, de netejar
l’interior, de les restes d’aquells nobles,
car els sepulcres semblen molt més bells
sense cap vell senyal de podridura
ni que sigui de comtes distingits.
.
Després uns altres homes fugitius
de noves rauxes, cercant aixopluc,
hi van muntar un recer corporatiu
i van refer l’indret amb l’esperança
de fer-hi estudis i de tenir un lloc
on el ponent dels anys els fos amable.
.
De nou més guerra, més assassinats,
i soldats malferits, i sang i fetge,
i de nou la represa d’una pau
no pas a gust de tots. I avui de nou
l’indret tranquil acull els viatgers,
els creients convençuts i els qui no creuen
en res més que en la vida que s’esmuny
plàcidament, a prop d’aquestes vinyes,
vora aquest cementiri silenciós,
en aquest lloc, enmig de tants camins.
.
Sovint no em sobta el mal ni la tragèdia
sinó la pau, tan fràgil i malmesa,
d’alguns instants. I aquest cel de tardor
tan blau, damunt de ceps i nogueroles
i alzinars i pinedes i muntanyes.
.
I fins em sobta
que jo mateixa em senti en pau amb tot,
ni que sigui uns segons, sota aquest cel,
en aquest món estrany que m’acomboia,
sentint el temps que passa el seu ribot
per damunt de l’absurd i la raó,
i la història terrible dels humans,
esquitxada de fets tan lamentables.
.
Però també, tant se val, d’alguna espurna
de grandesa, de joia, d’optimisme,
de saviesa i de misericòrdia,
com candeletes en la gran foscor
d’una cova amagada al roquerar
on algú diu que hi va romandre un sant,
una marededéu o un àngel bo.
.
O com l’esclat inesperat i breu
de les darreres flor d’aquest estiu.
.
Júlia Costa. Poemes inèdits.