Una tempesta de tarda, de l’estiu de 1773 (2a part i final)

Imginària reparació del Pou del Gel, allà cap al 1773Caminant cap al pou del gel el dia era esplèndid, tot i això les dues mules estaven inquietes, estranyes, quan l’una empenyia l’altra no volia avançar. El grup destinat a arreglar el pou estava dirigit per dos caps; per una banda el paleta de Vilanova i per l’altra pel canonge Millet, expert mestre d’obres, havent-ho demostrat en la direcció de les últimes obres fetes al Monestir.

Ambdós eren homes de caràcters ben diferents. El canonge Millet era un home solitari, probablement per això havien sorgit al seu voltant llegendes sobre ell i el seu tarannà recte, dur i exigent. En canvi el paleta de Vilanova tenia fama de baliga-balaga i barbollaire, al qui agradava la gresca i la tabola.

Tot i això d’ells era reconeguda la seua mà esquerra com a mestres d’obra. El seu saber fer i els caràcters divergents dels dos, va generar situacions d’estira i arronsa des de l’arribada al pou del gel. El canonge deia que amb una bona organització l’obra podia estar enllestida abans de la posta del sol. Mentre que el paleta preveia feina almenys per a dues jornades.

Davant d’aquesta direcció bicèfal de l’obra, es decidí dividir el grup. Els novicis s’encarregarien de recollir les pedres, la terra, l’aigua de la bassa, així com la calç del forn, que hi havia a pocs metres del pou. Amb això i com a bons manobres farien el morter per a revestir de nou l’interior del pou. L’altre grup, encapçalat pel canonge Millet, s’encarregaria del muntatge de la bastida, dintre del pou i del revestiment.

Amb el migdia arribava també l’hora de dinar i tots els novicis esperaven amb candeletes poder descansar una estona al calefactori del monestir. Els caigué com un gerro d’aigua freda veure arribar els dos companys amb el dinar. Definitivament es quedarien menjant patata bullida i un rosegó de pa, sota l’ombra de les alzines. El dinar es convertí en un estrany moment de calma, que tots sabien que acabaria amb el xoc verbal dels seus mestres d’obra.Ja s'acota la tempesta al Monestir....

La tarda s’emportà les hores amb rapidesa, ben aviat es trobaren arreglant la volta superior del pou. Tot apuntava però, que no podrien acabar tota la feina. Davant l’evidència el paleta, amb certa mofa, donà per acabada la jornada i amb el seu grup de treball emprengueren el retorn al Monestir. Entre tant el canonge Millet decidí acabar el morter sobrant, com si fos l’orgull que li quedava abans de reconèixer l’únic punt d’encontre amb el seu company d’obra.

El grup dels novicis arribà al monestir i ràpidament se n’anaren al calefactori, per descansar. Al mateix temps el  grup que encara es trobava al pou del gel, iniciava el seu retorn a casa. Ningú havia observat però, que darrera dels puigs de la Vall de les Tisores, a ponent del monestir, una gran nuvolada negra i compacta havia anat creixent al llarg de tota la tarda. Sense que ningú s’adonés de res, s’estava preparant l’escenari per l’acte final de la jornada.

De sobte el cel del Monestir es cobrí com si fos negra nit, les finestres obertes començaren a picar contra les parets, la terra seca convertida en pols després de tants dies sense ploure, començà a aixecar-se degut a la fúria d’un vent huracanat que no se sabia ben bé d’on venia. Com si fos un ball infernal terra i vent s’empenyien mútuament, enduent-se al seu pas tot allò que trobaven. El calefactori del monestir, situat a ponent, restava amb les finestres obertes, quan de sobte hi entrà el vent enrabiat amb tal força que n’aixecà tota la teulada de cop, com si de palla es tractés….

Restes imaginàries del vell calefactori, que un estiu de 1773 una tempesta va destruíPerò… i els novicis, i els del pou del gel?. Minuts abans del desastre se succeïen simultàniament dos fets cabdals i decisius. En el moment en que els núvols es posaven damunt del Monestir el vendaval ja havia arribat al pou del gel, el canonge Millet preveient la situació obligà a la resta de canonges a refugiar-se dintre del pou i resar fins que passés la tempesta. Al mateix temps l’abat, que des d’una finestra de les seues estances havia vist córrer als novicis cap al calefactori, baixà i els feu anar cap a l’església per tal de començar la pregària de les vespres.

En pocs minuts el vent encalmà i una pluja fina començà a caure com un regal del cel, …mentre des de l’església se sentien les veus dels canonges  i novicis cantant les vespres.

… i el paleta?. Doncs conten els veïns de Vilanova de la Sal, que en acabar la tempesta se’l trobaren a ell i a la mula damunt del terrat de la rectoria de la vila. Ningú s’ho explica, però val a dir que algun tronat va dient que ara fins i tot les mules volen!

Vegeu la 1a part a: Una tempesta de tarda, de l’estiu de 1773

Continua llegint

Una tempesta de tarda, de l’estiu de 1773 (1a part)

El canonge Ribot, de la comunitat premonstratenca de Bellpuig de les Avellanes, recordava -tot redactant les memòries del monestir- aquella tarda de 1773.

Imaginari capítol dels canonges a la Sala Capitular de Bellpuig de les AvellanesEn aquells temps el canonge Ribot encara era un novici, pas previ  per arribar a ser canonge i passar a formar part de la comunitat de Bellpuig. Aquell matí d’agost sentí la campana que anunciava la pregària dels laudes. Havent passat ja la festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, aixecar-se a l’hora dels laudes significava que encara no havia eixit el sol.

Després de la pregària, el pare abat cridà a tota la comunitat per a realitzar el capítol a la sala capitular. Els novicis, com sempre, s’avançaren per posar-se a les finestres, ja que només els canonges podien participar del capítol, mentre que la resta l’havien de seguir des del claustre.

Asseguts cada canonge al seu lloc corresponent, l’abat des de la seua trona, obrí el capítol. Entre tant el novici Ribot no podia deixar d’admirar aquell petit i acollidor espai de reunió, la simbologia del qual el transportava a temps medievals, quan s’hi havien pres decisions com l’embarcament cap a Mallorca per formar la comunitat de Bellpuig d’Artà, o bé la decisió de construir el pou del gel…. Precisament el pare abat esmentava en aquell moment la improrrogable reparació de les parets del pou del gel, ja que aquestes no aguantaven prou el fred i per tant la producció de gel havia minvat.

Tot i que la disciplina dels canonges respecte a l’abat era inqüestionable, hi hagué un murmureig general dintre i fora de la sala. Doncs en ple mes d’agost i després de les festes, a ningú li agradava posar-se a reparar les altes parets del pou del gel. L’abat ordenà silenci tot dient que ja s’havia prorrogat prou aquesta tasca i que calia deixar-la acabada abans de la verema.L'imaginari paleta de Vilanova i la seua mula, anant cap al Pou del Gel

En aquell moment se sentí el toc de la campana, que anunciava visita, era el paleta de Vilanova de la Sal, que ja havia arribat per tal de donar un cop de mà en l’obra del pou. En silenci, s’aixecà el capítol i travessant el claustre els canonges es disposaren a preparar la mula i carregar el carro amb taulons, cabassos i la resta d’eines pertinents.

El canonge Combella, gran coneixedor del clima i encarregat, en temps de sequera, de les pregàries per demanar pluja al Sant Cap; es mirà el cel i digué que el pare abat havia escollit un bon dia per treballar a l’exterior. El pou del gel estava situat a la obaga i per tant faria menys calor, i segons ell els encarregats de la reforma del pou podrien descansar a la fresca del vespre, després del dia dur que els esperava…. (continuarà)

Lo Pou del Gel del Monestir de les Avellanes (3a part i final)

Porta d'entrada al pou del gel del Monestir de les AvellanesEl 1940, després de la guerra civil, i segons ens expliquen els germans maristes més grans, encara eren visibles el pou, el qual estava en prou bon estat de conservació, així com gairebé tot el sistema de funcionament per a fer el gel. Amb aquesta informació hem pogut reconstruir de forma aproximada com  funcionava el Pou del Gel del Monestir de les Avellanes.

El pou rebia l’aigua des de la font de la mallola, a partir d’una sèquia descoberta primer i coberta més tard, aquesta devallava per inclinació del terreny fins a una bassa que la recollia. De nou per inclinació del terreny (ja que el pou es trobava més enclotat) s’extreia aigua de la bassa cap a un seguit de petites basses o clots excavats directament al terra. Els germans més grans recorden perfectament aquests clots que tenien forma rectangular i que en diverses fileres s’extenien des de la bassa fins a l’entrada del pou.

La bassa o dipòsit que recollia l’aigua estava on ara hi ha la carretera C-12, en un punt elevat que hi ha un cop passat l’encreuament amb el Monestir. A finals del segle XIX es construí el traçat antic de la carretera, llavors es destruí la bassa, tot rebaixant el turó per tal de fer-hi passar la carretera, i deixant-ne només algunes restes. L’any 1995, es feu l’actual traçat de la C-12, i s’eixamplà i rebaixà encara més el pas de la carretera per aquest punt, fent desaparèixer les últimes restes que quedaven de la bassa.Restes de la bassa del pou del gel, 1994 (durant les obres a la carretera)

L’aigua que recollia la bassa era utilitzada en part per a la fabricació del gel. Per decantació, ja que la bassa es trobava en un punt elevat, es feia sortir l’aigua amb la qual s’omplenaven els clots de forma rectangular que hi havia en les terrasses de terra de l’entorn del pou. Com que era l’hivern i per les nits feia fred, l’aigua acumulada en aquestes clots es glaçava i l’endemà al matí, s’extreien els blocs de glaç i s’introduïen al pou, on es conservaven fins que es tornaven a extreure amb l’arribada del bon temps. La tasca d’extracció es feia a la matinada o de bon matí, s’utilitzaven diverses eines per a tallar el glaç, treure’l del pou i col·locar-lo en carros. Diuen que com a mínim és necessitava tres homes i després és clar, els traginers que traslladaven el gel cap al consumidor.

El pou disposa de dos accessos, el forat de la part superior, que s’emprava per extreure o introduir els blocs de gel, i l’entrada inferior que s’utilitzava per preparar el pou, netejar-lo o introduir els primers blocs de gel. Cal destacar que aquesta entrada no accedeix directament al dipòsit del pou, sinó que dóna accés a un túnel d’uns 12 metres de llargada i en forma corvada, per evitar que en obrir la porta entrés la calor de l’exterior, és a dir una forma natural d’aïllament del pou respecte l’exterior. En entrar veiem una llinda on, en números romans hi podem llegir l’any 1[7]73, data que encaixa amb el que ens diuen les memòries… es va treballar en la reparació de les parets del pou del gel… Les mides aproximades de la part interior del pou són d’uns 8 metres d’alçada per 6’5 metres de diàmetre.

Oratori del pou del gel del Monestir de les AvellanesEl fet que el pou del gel del monestir es trobi en un lloc aïllat i amb poca influència de la mà de l’home, segurament ha estat cabdal per a la seua supervivència fins als nostres dies. La seua  recuperació però, provè de la mà dels germans maristes, qui a principis dels anys setanta decidiren restaraurar i recuperar el pou del gel. Així doncs en reforcen la coberta superior, el netegen i en rehabiliten les parts exteriors. En recuperar-lo li dónen una nova funcionalitat, que és la d’oratori, una funció que encara dura actualment i que ha permés a les persones gaudir i conèixer aquest espai d’arquitectura rural i popular situat al Monestir de les Avellanes.

Lo Pou del Gel del Monestir de les Avellanes (2a part)

El Pou de Gel, amb el tancat que dona accés a la part superior del pouTal i com explicàvem en la primera entrada sobre el Pou del Gel del Monestir de les Avellanes, aquest es troba, partint de la porta d’entrada del Monestir, a uns deu minuts a peu en direcció nord. L’indret on està situat el pou forma part de l’antigament anomenat terme de la Tosca. Avui sol ser més conegut com la vall de les Tisores.

El fet que el Pou del Gel del Monestir se situï en aquest indret no es pas casual, sinó que l’explicació rau bàsicament en dos motius. En primer lloc la localització en una obaga, és a dir a la cara nord, i en segon lloc la possibilitat d’accedir a l’aigua, d’una forma relativament senzilla.

L’origen del Pou del Gel del Monestir de les Avellanes es incert. És gairebé segur que hi fou construït en època medieval. Així doncs en documents ja del segle XII trobem continues donacions al Monestir de propietats situades a la partida de la Tosca. Ja l’any 1173 Berenguer Arnau d’Anglesola feu donació de l’alou que confronta amb el pou de l’Hospital de Santa Maria de Bellpuig, dins el terme del castell de la Tosca. L’any 1210 el Monestir adquireix a perpetuïtat el terme i el castell de la Tosca, donació a partir de la qual aconsegueix ser propietari de la font de la Mallola, que és la que ha donat aigua potable al Monestir fins als nostres dies. Finalment destacar l’intent, per part del Monestir, de repoblar tota la zona de la Tosca, per això l’any 1294 l’abat Pere Malet donà en propietat terra per a construir cases, al terme de la Tosca, formant un nucli anomenat els Masos i situat a uns 400 metres del Monestir.Interior del Pou, vist des de l'entrada superior

Amb tot, no tenim dades específiques d’aquesta època, relacionades amb l’explotació del Pou del Gel i la producció específica de glaç. No és fins al segle XVIII en que trobem noves dades sobre el Pou del Gel. En aquells temps el Monestir de les Avellanes viu, després de superar el desastre de la Guerra de Successió, una segona etapa d’esplendor.

A les memòries del Monestir trobem redactat que l’any 1773 es va treballar en la reparació del molí de l’oli, de les parets del pou del gel, en construir un forn i en refer alguns dels canons de la conducció de l’aigua. A més hi trobem anotat un llistat de les vendes realitzades el mateix any, indicant els productes que havia produït i venut el Monestir, eren blat, ordi, civada, oli, vi, mongetes, cànem, trepadella, animals de llana, pells, cera, mel i gel. Com podem veure, al marge de comprovar que el Monestir viu una etapa de bonança, un dels productes que produïa i  amb que comerciava el Monestir era precisament el gel, fet que confirma que al segle XVIII el Pou de Gel estava en ple funcionament.

Volta i obertura superior del PouTota aquesta esplendor es va acabar de forma precipitada, cap a mitjans del segle XIX amb la desamortització i el conseqüent abandó del Monestir de les Avellanes. La desamortització doncs posa punt i final en l’ús del Pou de Gel del Monestir per a la producció de glaç. En arribar l’any 1910 els germans Maristes al Monestir, el pou ja feia anys que estava abandonat, la nova comunitat ja no el recuperaria per a produir gel, ja que aquest tipus de construccions ja havien començat a caure en desús.

… i ben aviat no us perdeu la tercera i última entrega de la trilogia “Lo Pou del Gel del Monestir de les Avellanes”

Lo Pou del Gel del Monestir de les Avellanes (1a part)

Entrada actual del Pou del Gel del Monestir de les Avellanes (foto J. Sansalvador)Cap a ponent del Monestir de les Avellanes,  anant cap a la vall de les Tisores, s’hi troba el Pou del Gel del Monestir. No sabem amb exactitud quan es va construir, però a les memòries del monestir s’hi explica que en algunes èpoques el gel,  fou un dels principals productes que elaboraven els monjos del Monestir de les Avellanes.

Abans de l’arribada dels electrodomèstics i del fred produït artificialment, l’únic gel disponible era l’elaborat a partir del fred natural. A continuació us explicarem breument que és un pou de gel i com funcionaven aquestes neveres naturals.

Els pous de gel, de glaç o també anomenats cases de la neu, eren espais arquitectònics, dissenyats amb la finalitat de conservar trossos d’aigua gelada, ja sigui conservant directament el gel o bé generant-lo a partir de la neu. Aquest gel era comercialitzat després i utilitzat en la conservació i refredament dels aliments i les begudes. Els pous de gel són un tipus de construcció rural, que  actualment forma  part del nostre patrimoni arquitectònic i cultural.Porta inferior d'accés al Pou de Gel del Monestir de les Avellanes (foto J. Sansalvador)

L’ús de la neu o directament del gel natural per a conservar els aliments ve de molt antic, ja se n’ha documentat a Mesopotàmia i l’antiga Grècia. És sobretot el món islàmic el que modernitza molt les tècniques de conservació i el comerç actiu d’aquest producte per tota la Mediterrània.  Durant l’edat mitjana ja era bastant coneguda i utilitzada la tècnica del gel per a refredar i conservar els aliments. Els pous de gel que han arribat als nostres dies foren construïts i explotats entre els segles XVI i XIX, durant l’anomenada petita edat del gel, que va portar la neu a indrets on avui en dia no hi acostuma a nevar mai.

Per a elaborar gel s’emprava la neu com a matèria primera o en cas que aquesta no hi fos, s’emprava la mateixa aigua gelada o freda, que provenia de fonts properes, basses o sèquies artificials, etc.

El pou de gel és un gran nevera natural, en la seua forma ens recorda una sitja, amb un forat rodó al cap damunt per on s’hi introduïa el gel. A la part baixa hi solia haver una segona entrada per on s’extreia el gel i es netejava el pou. Pel seu manteniment i ús es necessitava almenys una persona encarregada.

Per començar es posava al fons del pou un gruix de rames, que feien de filtre i evitaven que s’enfangués el subsòl. Damunt s’hi posava el glaç, separat amb blocs, després es tapava amb palla i rama petita i damunt s’hi tornava a col·locar més gel, i així fins a omplir el pou. Sempre es procurava una bona cap de palla, també durant l’extracció del gel, ja que aquest era l’element aïllant que hi havia més a l’abast i en abundància.

Part superior del Pou de Gel del Monestir de les Avellanes (Foto J. Sansalvador)Dintre del pou la temperatura és baixa i constant, i com si fos una nevera, l’aigua glaçada o la neu s’anava endurint amb el fred. Quan el bloc tenia prou gruix i consistència, començava la campanya de recollida, moment en que s’extreien els blocs, que eren carregats en carros i transportats als mercats o als clients que en feien ús. Aquesta operació es feia al vespre i a la nit, ja que la temporada de venta era l’estiu i calia que el gel arribés el màxim de sencer als compradors.

… i en la propera entrada, més sobre el Pou de Gel del Monestir de les Avellanes.