Al arribar al Monestir de les Avellanes, una de les primeres coses que s’hi veuen són els jardins que hi ha a l’entrada. En aquests jardins, entremig de l’absis de l’església i la Font de la Mallola, hi podeu observar també tres lledoners centenaris que us donen la benvinguda.
Al jardí del Monestir de les Avellanes s’aixequen ben esvelts els tres lledoners centenaris. Tres lledoners que ja apareixen a les primeres fotografies que es van fer del Monestir, cap a finals del segle XIX. En aquells temps el Monestir es trobava en estat de semi abandó. Des de 1840 ja no hi vivien els monjos premostratencs, que van haver de marxar degut a la desamortització. Durant 75 anys, el monestir passà per les mans de diferents propietaris, que amb més o menys tacte el deixaren en un estat lamentable i quasi ruïnós .
Tot i que no sabem qui els hi va plantar o bé quan hi van nàixer, podríem dir que per la grandària del seus
troncs i per la seua alçada, es troben en aquest lloc des de temps del monjos premostratencs. De fet a les memòries del Monestir, s’esmenta una plantada d’arbres que es féu a mitjans del segle XVIII. No en parlen però, altres cròniques o la premsa escrita d’anys posteriors, són les fotografies que ens fan evident que l’any 1898 ja hi eren, i d’això ja en fa 110 anys! .
El lledoner (Celtis australis) tot hi que diuen que és un arbre d’origen oriental, creix al nostre territori des de molt antic. És un arbre de fulla caduca, amb una capçalera gran, esfèrica i frondosa què s’aixeca damunt d’un tronc ample, que pot arribar a fer entre 6 i 8 metres d’amplada i 25 d’alçada. La fusta té una tonalitat grisosa, i una textura bastant llisa i poc retorçada. Des d’un gran tronc comú en sorgeixen quatre o cinc grans branques que juntes formen la capçalera; sobre 
aquestes hi trobem altres branques que solen ser petites i molt ramificades. Les fulles de color verd intens, es caracteritzen per tenir una punta allargada, ser asimètriques i tenir un tacte més aviat aspre. Cada primavera es renoven i cauen per la tardor, com és normal en els arbres caducifolis. El lledoner també té fruit, és un tipus de drupa, també anomenat lledó, menyspreat per ésser molt petit i per la dificultat d’agafar-lo, degut a l’altura de l’arbre. És un fruit comestible, de la mida d’un pèsol, rodó i amb un pinyol bastant gran, què madura cap a la tardor.
El lledoner és un arbre útil, que s’ha explotat en tots els sentits. Pot servir com a arbre ornamental, però també se’n pot explotar la seua fusta molt flexible i duradora, fins i tot les seus fines branques i les fulles s’han utilitzat com a alimentació pel bestiar. També la seua llenya és bona per a fer carbó vegetal i per a escalfar-se a l’hivern. Inclús té propietats medicinals, i l’arrel s’ha emprat durant anys per a extreure’n colorant groc per tenyir teixits. I no ens oblidem del seu fruit dolç i comestible, del qual se’n poden fer melmelades i també olis.
Simbòlicament diuen del lledoner que és un arbre que dóna ombra reial, suposadament perquè fa una ombra
gran que aporta suficient frescor per resguardar-se del sol d’estiu. Però el lledoner també sol ser un arbre que es posa en senyal de benvinguda, per això els nostres tres lledoners estan posats a l’entrada del Monestir, com a mostra de benvinguda i acolliment. És un arbre que simbolitza el passat, doncs poden viure tants anys que són un enllaç entre el record del passat i els fets del present. També és un arbre símbol de la resistència i la fortalesa, ja que és força resistent als climes extrems (sobretot la calor) i a les malalties.
Així doncs ja els coneixeu, són tres lledoners testimonis de l’història dels últims segles al Monestir, que han sobreviscut als atacs del clima i també a les guerres i agressions de l’home, que han donat ombra a centenars de persones que han passat per sota seu i que continuen donant la benvinguda a tots els que passem o bé cada dia o bé de tant en tant pel Monestir.
Esperem que durant molt de temps, els tres lledoners centenaris continuïn fent de testimonis silenciosos del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.
Monestir de les Avellanes 
Gràcies per la vostra visita al blog amics arbres. Esper que seguim en contacte. Salut.
Aquests lledoners, que si de poder parlar, la de coses que ens explicarien, fan a l’actualitat una funció molt més important que la merament estètica a l’entrada del Monestir. I és que, ai-las, la seva ombra és impagable en aquests calurosos dies d’agost, i tot acompanyat d’un traguet d’aigua de la Font de la Mallola, fan que la seva mera presència és converteixi en quelcom imprescindible en aquest racó de pau en què s’han convertit Les Avellanes.
Doncs és ben veritat, crec que som molts els que n’agraïm la seua ombra durant les hores en que el sol es fort, però també cap al vespre quan comença a bufar la marinada, és un benestar que no es pot explicar amb paraules.
Cal reivindicar més coses que les construccions i els edificis, doncs la vegetació i els arbres en concret, també formen part del Monestir de les Avellanes, i per tant també se’ls ha de donar el seu protagonisme.
M’imagino a J. Caresmar i J. Pasqual parlant sobre làpides romanes, llibres antics i manuscrits raros a l’ombra d’aquests lledoners. Com m’agradaria poder fer un salt enrere en el temps i poder conèixer a aquests dos personatges!!!
Doncs, tu que estudies aquests dos canonges de l’Escola Històrica de les Avellanes, pots imaginar-te una situació tant humana i natural com la que descrius, que ben bé podia succeir cap a finals del segle XVIII.
La nostra condició fa que haguem d’endinsar-nos en el passat a traves dels testimonis que aquest ens a llegat, però sabent que no el podrem viure mai com el present. En canvi la condició dels arbres, com els lledoners, fa que hagin viscut aquest passat però no poguin transmetre’l com a testimonis vius que en són.