Al llarg de la setmana passada es va dur a terme la verema al Monestir de les Avellanes. Hem volgut dedicar-li una entrada mitjançant un reportatge fotogràfic, per tal d’homenatjar a tots els que tant aquest any, com els altres, han tornat a baixar a la vinya per collir el raïm.
És també una manera de mostrar el treball manual al camp, ara que cada cop va desapareixent, i va sent substituït per la mecanització i modernització de les tasques agrícoles. A la vinya del Monestir de les Avellanes, encara avui la verema és una tasca gairebé artesanal i sobretot de treball en equip.
Vaig tot seguit a coure aquelles menges
que no tan sols la terra m’ha donat,
sinó la cura amb què les vaig regar
anys i més anys, en dies de sequera,
per l’àrid temps. Les coc amb poca sal,
que no perdessin el seu gust, i sense
massa condiments: sé prou, amics,
que no estimeu la cuina complicada.
Beguem el vi de la collita pròpia,
que sé com està fet: vaig veremar el vinyet
de ceps d’amor, d’anhel i de recança,
mirant el mar, i vaig premsar el raïm
amb peus de caminant, i va passar en el cup
els dies justos.
Ara, amics, anem
a celebrar l’àpat companyonívol;
de res no cal parlar, que la guspira
de l’esperit es manifesta als ulls
i som un tot sabent-nos solidaris.
(Vinyoli, Joan. “Poema V d’Elegia de Vallvidrera“. Passeig d’aniversari. 2a ed. Barcelona: Empúries, 1985)
I ara ens toca esperar uns mesos per poder gaudir del vi de l’anyada 2008.
Monestir de les Avellanes 