Discurs de l’acte inaugural de l’exposició de Josep Maria Llobet al Monestir de les Avellanes


PINTURA COMPROMESA de Josep Borrell (Director dels Serveis Territorials de Cultura a Lleida)

És evident que el primer que observem en aquesta obra, tal volta, és un artista emprenyat, un home preocupat, una persona emocionada, molt sensibilitzada, amb unes ganes enormes de protestar. Però, tot seguit una capacitat extraordinària per posar-hi la tècnica del dibuix i el moviment cordial i mental al seu servei. L’artista Llobet és absolutament evident que pren partit, que es posiciona, que no s’escapoleix a través de subterfugis. L’artista Llobet és un home que es compromet clarament i obertament i que tusta les nostres consciències i que altera la nostra zona de confort. Sí, cal que ens donin, a través de l’art també, de tant en tant, algun mastegot per espavilar-nos. I avui el compromís de Josep Ma. Llobert no deixa de ser un fet bastant insòlit en el món de l’art. No és fàcil navegar un pèl contracorrent entremig de la munió d’artistes plàstics del nostre temps, molt més centrats a tractar de reformar els desgavells personals amb conceptualismes abstractes i tota mena d’expressionismes autístics.

És obvi que el tema d’aquestes pintures, com diuen els plafons que les acompanyen, es refereixen a les xacres més explícites i més descaradament reiterades, fins i tot institucionalitzades, del nostre temps, Llobet, com deia, no amaga el seu pensament i el seu convenciment: és dels qui creu que no es pot tenir un pensament feble o líquid sobre la mentida sistemàtica, la degradació humana generada calculadament mitjançant l’explotació laboral i sexual o la planificació de guerres estratègiques per als interessos de les grans corporacions i la maquinària imparable del capitalisme salvatge, i el cinisme amb què es justifica. De la mateixa manera que amb la seua obra demostra que l’artista, l’intel·lectual, no pot mirar cap a un altre costat davant el maltractament infantil, la violència de gènere o el drama dels refugiats i tots els grans esclavatges del segle XXI i de tots els temps. L’art també ha de ser denúncia, també ha de ser un mitjà per remoure consciències.

Si el missatge i l’actitud de l’artista són importants, la manera com ens els presenta, en aquesta mostra, ho és doblement d’important. La perícia, el talent, de Josep Ma Llobet per representar sentiments i emocions a través de la figura humana i, sobretot, dels sentits que més comuniquen: els rictus de la cara, els moviments dels ulls, dels llavis i la boca, els músculs facials; i encara, la posició dels braços, de les campes, dels peus, de les mans i els dits, són d’una expressivitat tan contundent, tan impactant que ens interpel·la necessàriament. I en aquest sentit, ens situen en la cruïlla dels nostres dubtes ètics, de les nostres impotències. De la nostra incapacitat, tal volta, de trencar la lògica de l’amic-enemic, del bo-dolent, de la polaritat excloent.

Deia Einstein que la raó és la servidora de les emocions. I jo, esperonat per aquestes pintures em pregunto: quines són les emocions que serveix la raó d’aquesta nostra Europa, la raó dels qui ens governen, que deixem que passi amb total indiferència la mort més vergonyosa de milers de fugitius de l’horror i de la barbàrie, davant dels seus i dels nostres  ulls? És possible que la pintura, la fotografia, el cinema o la literatura es desentenguin de la realitat tan punyent que ens envolta? Que no siguin instruments, també, al servei de la provocació de les millors emocions i dels sentiments més positius; i esdevinguin testimonis de la història i proves de càrrega per denunciar l’angoixa, la por, el patiment, la tortura, la mort cruel la desesperació, o la ira, la solitud, la desil·lusió, el cinisme i la indignació? A fe de Déu que es necessita molta tenacitat, molta potència, molta perseverança i molta fe en l’espècie humana i en el valor de la cultura per desafiar el Mal en majúscules i per traspassar la cuirassa de la indiferència, de l’egoisme que domina la nostra vella Europa, i les nostres societats benestants!

La singularitat dels quadres de Llobet no són només les expressions dels seus personatges, la narrativa de les emocions més elementals de l’ésser humà, la capacitat per expressar amb la màxima potència el cinisme, la indignació, la misèria, la mort, sinó la quasi absència de contextos que els justifiquin temporalment. Aquesta és la grandesa de l’obra que s’exposa avui aquí: les expressions de la por, de la indignació, de la mort que encarnen aquestes figures humanes no són només d’avui, d’aquí o d’ara mateix, sinó de sempre. Aquesta és la denúncia més potent de la pintura de Llobet. Tant se valen els temps, la història, les cultures, les civilitzacions. El maltractament, el terror, la violència, però també la capacitat de rebel·lar-nos-hi formen par intrínseca de la nostra Humanitat.

D’aquí que aquesta exposició vingui a ser també un exemple de com superar a la pràctica la sempre difícil relació que mantenen cultura i compromís, i la dificultat de l’artista contemporani per expressar, a través del seu art, idearis, codis ètics, o compromís social. Un exemple, dic, de com vèncer els titubeigs o la por del mateix artista, per fer del seu art una “arma cargada de futuro” que deia el poeta Gabriel Celaya. L’art com a instrument, com a mitjà, com a eina per remoure consciències, per deixar constància de la nostra indignació davant la injustícia i el Mal, i per combatre la indiferència. Compromís és un mot que ve de prometre i prometre és una paraula composta de pro i de metre (pro-mittere), que en llatí vol dir enviar un missatge a favor d’algú, d’una causa, d’un objectiu. Per tant, art compromès vol dir precisament aquell que envia un missatge a favor d’algú, d’una causa, d’un objectiu. Per tant, art compromès vol dir precisament aquell que envia un missatge a favor de, en aquest cas, de la veritat, de la dignitat humana, de la llibertat, de la justícia, i ho fa solidàriament, conjuntament amb el grup de persones que comparteixen una missió o un lluita per un ideal. Enhorabona!

Josep Borrell i Figuera, al Monestir de les Avellanes el 26 de febrer de 2017

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s