Monestir de les Avellanes

Caminant cap al pou de gel el dia era esplèndid, tot i això les dues mules estaven inquietes, estranyes, quan l’una empenyia l’altra no volia avançar. El grup destinat a arreglar el pou estava dirigit per dos caps; per una banda el paleta de Vilanova i per l’altra pel canonge Millet, expert mestre d’obres, havent-ho demostrat en la direcció de les últimes obres fetes al Monestir.

Ambdós eren homes de caràcters ben diferents. El canonge Millet era un home solitari, probablement per això havien sorgit al seu voltant llegendes sobre ell i el seu tarannà recte, dur i exigent. En canvi el paleta de Vilanova tenia fama de baliga-balaga i barbollaire, al qui agradava la gresca i la tabola.

Tot i això d’ells era reconeguda la seua mà esquerra com a mestres d’obra. El seu saber fer i els caràcters divergents dels dos, va generar situacions d’estira i arronsa des l’arribada al pou del gel. El canonge deia que amb una bona organització l’obra podia estar enllestida abans de la posta del sol. Mentre que el paleta preveia feina almenys per a dues jornades.

Davant d’aquesta direcció bicèfal de l’obra, es decidí dividir el grup. Els novicis s’encarregarien de recollir les pedres, la terra, l’aigua de la bassa, així com la calç del forn, que hi havia a pocs metres del pou. Amb això i com a bons manobres farien el morter per a revestir de nou l’interior del pou. L’altre grup, encapçalat pel canonge Millet, s’encarregaria del muntatge de la bastida, dintre del pou i del revestiment.

Amb el migdia arribava també l’hora de dinar i tots els novicis esperaven amb candeletes poder descansar una estona al calefactori del Monestir. Els caigué com un gerro d’aigua freda veure arribar els dos companys amb el dinar. Definitivament es quedarien menjant patata bullida i un rosegó de pa, sota l’ombra de les alzines. El dinar es convertí en un estrany moment de calma, que tots sabien que acabaria amb el xoc verbal dels seus mestres d’obra.

La tarda s’emportà les hores amb rapidesa, ben aviat es trobaren arreglant la volta superior del pou. Tot apuntava però, que no podrien acabar tota la feina. Davant l’evidència el paleta, amb certa mofa, donà per acabada la jornada i amb els seu grup de treball emprengueren el retorn al Monestir. Entre tant el canonge Millet decidí acabar el morter sobrant, com si fos l’orgull que li quedava abans de reconèixer l’únic punt d’encontre amb el seu company d’obra.

El grup dels novicis arribà al monestir i ràpidament se n’anaren al calefactori, per descansar. Al mateix temps el  grup que encara es trobava al pou del gel, iniciava el seu retorn a casa. Ningú havia observat però, que darrera dels puig de la Vall de les Tisores, a ponent del Monestir, una gran nuvolada negra i compacta havia anat creixent al llarg de tota la tarda. Sense que ningú s’adonés de res, s’estava preparant l’escenari per l’acte final de la jornada.

De sobte el cel del Monestir es cobrí com si fos negra nit, les finestres obertes començaren a picar contra les parets, la terra seca convertida en pols després de tants dies sense ploure, començà a aixecar-se degut a la fúria d’un vent huracanat que no se sabia ben bé d’on venia. Com si fos un ball infernal terra i vent s’empenyien mútuament, enduent-se al seu pas tot allò que trobaven. El calefactori del Monestir, situat a ponent, restava amb les finestres obertes, quan de sobte hi entrà el vent enrabiat amb tal força que n’aixecà tota la teulada de cop, com si de palla es tractés….

Però… i els novicis, i els del pou del gel?. Minuts abans del desastre se succeïen simultàniament dos fets cabdals i decisius. En el moment en que els núvols es posaven damunt del Monestir el vendaval ja havia arribat al pou del gel, el canonge Millet preveient la situació obligà a la resta de canonges a refugiar-se dintre del pou i resar fins que passés la tempesta. Al mateix temps l’abat, que des d’una finestra de les seues estances havia vist córrer als novicis cap al calefactori, baixà i els feu anar cap a l’església per tal de començar la pregària de les vespres.

En pocs minuts el vent encalmà i una pluja fina començà a caure com un regal del cel, …mentre des de l’església se sentien les veus dels canonges cantant les vespres.

… i el paleta?. Doncs conten els veïns de Vilanova de la Sal, que en acabar la tempesta se’l trobaren a ell i a la mula damunt del terrat de la rectoria de la vila. Ningú s’ho explica, però val a dir que algun tronat va dient que ara fins i tot les mules volen!

Vegeu la 1a part a: Una tempesta de tarda, de l’estiu de 1773

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

El canonge Ribot, de la comunitat premostratenca de Bellpuig de les Avellanes, recordava -tot redactant les memòries del monestir- aquella tarda de 1773.

En aquells temps el canonge Ribot encara era un novici, pas previ  per arribar a ser canonge i passar a formar part de la comunitat de Bellpuig. Aquell matí d’agost sentí la campana que anunciava la pregària dels laudes. Havent passat ja la festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, aixecar-se a l’hora dels laudes significava que encara no havia eixit el sol.

Després dels laudes, el pare abat cridà a tota la comunitat per a realitzar el capítol a la sala capitular. Els novicis, com sempre, s’avançaren per posar-se a les finestres, ja que només els canonges podien participar del capítol, mentre que la resta l’havien de seguir des de les finestres del claustre.

Asseguts cada canonge al seu lloc corresponent, l’abat des de la seua trona, obrí el capítol. Entre tant el novici Ribot no podia deixar d’admirar aquell petit i acollidor espai de reunió; la simbologia del qual el transportava a temps medievals on, en aquell mateix espai, s’havien pres decisions com l’embarcament cap a Mallorca per formar la comunitat de Bellpuig d’Artà, o bé la decisió de construir el pou del gel…. Precisament el pare abat esmentava en aquell moment, la improrrogable reparació de les parets del pou del gel, ja que aquestes no aguantaven prou el fred i per tant la producció de gel havia minvat.

Tot i que la disciplina dels canonges respecte a l’abat era inqüestionable, hi hagué un murmureig general dintre i fora de la sala. Doncs en ple mes d’agost i després de les festes, a ningú li agradava posar-se a reparar les altes parets del pou del gel. L’abat ordenà silenci tot dient que ja s’havia prorrogat prou aquesta tasca i que calia deixar-la acabada abans de la verema.

En aquell moment se sentí el toc de la campana, que anunciava visita, era el paleta de Vilanova de la Sal, que ja havia arribat per tal de donar un cop de mà en l’obra del pou. En silenci, s’aixecà el capítol i travessant el claustre els canonges es disposaren a preparar la mula i carregar el carro amb taulons, cabassos i la resta d’eines pertinents.

El canonge Combella, gran coneixedor del clima i encarregat, en temps de sequera, de les pregàries per demanar pluja al Sant Cap; es mirà el cel i digué que el pare abat havia escollit un bon dia per treballar a l’exterior. El pou del gel estava situat a la obaga i per tant faria menys calor, i segons ell els encarregats de la reforma del pou podrien descansar a la fresca del vespre, després del dia dur que els esperava…. (continuarà)