Molt més que una teràpia: una lliçó de vida al Monestir de les Avellanes


Vaig arribar al Monestir de les Avellanes el dia 4 de juny d’enguany amb les maletes a vessar d’il·lusió, però alhora plenes també d’un punt de frisança, deixant enrere la meva família, els meus gossos i la meva tortuga, per iniciar l’aventura més gran de la meva vida: quinze dies de retir en aquest monestir d’origen premonstratès amb el ferm propòsit eradicar el meu problema de tartamudesa. Hauria de passar tota una setmana sencera en silenci i només sentiria el so de la meva veu en els moments dels exercicis vocals. Set dies després iniciaria la parla progressivament.

Monestir de les AvellanesHavent provat ja multitud de professionals mèdics (logopedes, neuròlegs, psicòlegs… amb llurs tractaments pertinents, alguns dels quals em van fer un efecte totalment nul i d’altres vaig aconseguir una certa ajuda en situacions o moments puntuals però que no podia posar en pràctica en les situacions reals de la meva vida) i, davant la frustració, ja gairebé havia tirat la tovallola. Però el dia que vaig sentir enraonar fluidament a una persona que acabava de fer la teràpia al monestir em vaig dir a mi mateixa: “Això és el que he de fer!”. I allà estava jo plantada, rodejada de gent desconeguda en un paratge desconegut per a mi i disposada a donar-li el cop de peu definitiu a la disfèmia.

Però un cop allà vaig intuir que els coneixements que adquiriria en aquell indret no es limitarien només a la teràpia. L’entorn del Monestir convida al recolliment personal que precisa una teràpia d’aquestes característiques. Impacta el gaudi visual ja que, essent al bell mig del la Serra del Montsec i a prop de la plana lleidatana, la combinació de paisatges es magnifica progressivament. D’una banda la serralada calcària amb el caprici de les formes creades pels plecs dels sediments que formen el congost. D’altra banda i més lluny, els daurats camps de cereals a punt per la sega ornats amb minses pinzellades de verd ocupant els turons propers.

Fent els exercicisAmb l’inestimable companyia de les orenetes, que començaven el dia a partir d’un encisador xivarri i un enrenou propi de la hiperactivitat del despertar. Em despertava a les sis del matí tan sols per obrir la finestra de bat a bat i escoltar els cants de tota aquella aucellada. Tanmateix m’acompanyaven també en les estones de relaxament i interludi entre exercici i exercici, amb les seves contínues anades i vingudes al niu per alimentar les cries que, famolenques o curioses, treien tímidament el cap.

Les tranquil·les passejades contemplant magnífiques postes de sol, les espectaculars formes dels núvols produïdes pels dies de vent, el tacte enganxós i exquisidament perfumat de la resina dels arbres… L’estada al monestir em permeté gaudir intensament de cada minut, cada segon, cada estona on el temps s’aturava un instant per permetre la delectança intensa de moments únics i irrepetibles.

L’arquitectura interior i exterior plena de sorpreses, històries i enginys dels seus creadors: la porta medieval immensa exposada que dóna la benvinguda a visitants i hostes, el suplici de l’ascens per l’Escala de l’Enteniment, l’original pas de llum en els passadissos de l’hostatgeria, la representació de l’Escala de Jacob al costat dels jardins…

El tracte amabilíssim del personal de recepció, amb qui vaig compartir impressions i xerrades mentre m’escoltaven amb una paciència infinita la meva parla extraordinàriament lenta.

Monestir de les AvellanesEl personal de cuina que em van preparar la sorpresa d’un pastís d’aniversari especial tenint en compte la meva diabetis i la intolerància a la lactosa perquè pogués bufar espelmes en el primer aniversari que passava lluny dels meus i, a més, sota un complet silenci. Els ho vaig posar difícil, pobres, per a poder discórrer unes postres adequades als meus problemes dietètics… Però se les van enginyar per encabir una espelmeta a sobre d’una descomunal poma cuita que vaig tenir feina a acabar, col·locada a sobre d’un llit de llesques de pinya natural. Un inesperat detall ben original que m’emocionà.

La degustació del sopar medieval que estaven ultimant, amb les explicacions d’en Robert, el director del Monestir. Uns plats exquisits que vaig tenir l’oportunitat de gaudir, assaborir i opinar, mentre escoltava encuriosida totes les explicacions pertinents al procés d’elaboració i la història de cadascun d’aquells plats en el seu context original.

Menció especial pels germans que em van oferir la seva hospitalitat, generositat i companyia, fent-me sentir part del seu entorn per uns dies i no tan sols una hoste més de la Casa d’Espiritualitat. I tot al voltant d’aquella gran taula rodona que compartirem amb el germà Isidoro explicant-nos com feinejava als jardins i a les vinyes, el germà Joaquim i la seva afabilitat, ironia particular del germà Simeó amb qui intercanviàvem impressions musicals molt interessants ja que ell és l’organista del Monestir, el germà Pere amb la seva inseparable ampolleta de Tabasco i les xocolatines del germà Josep. I sense oblidar al germà Miquel, que apareixia enmig del menjador a cada àpat i que cada dia del meu mutisme em mirava amb un somrís mostrant el dit índex davant els seus llavis a mode de silenci. A tots ells moltes gràcies pel seu esperonament. Recordaré amb gran estima totes i cadascuna de les xerrades que hi van haver en aquella taula, algunes de les quals només hi vaig poder participar a través de la llibreta on escrivia les frases durant la setmana de silenci.

I deixo pel final l’agraïment més important. Gràcies infinites a l’hospitalitat d’en Josep Sansalvador i la seva muller Teresa, per acollir-me també a casa seva i per formar part durant aquells dies del seu entorn i la seva vida.

I molt especialment a en Josep, per la seva bondat, honestedat i humilitat, per tot el que em va ensenyar i tot el que vam compartir, per la seva entrega,  per fer-me partícip del seu treball i les seves aficions, per fer que vingués amb ells a la trobada de cap de setmana en el Monestir del Shadow Custom Club on vaig fer noves i bones amistats tot i que no em sentissin la veu en cap moment. Per permetre’m moments especials també durant el curs de cap de setmana d’Atcat (Associació Catalana de la Tartamudesa) que es va celebrar també en el Monestir durant els últims dies de la meva estada.

Trobada al Monestir de les AvellanesGràcies per ser el braç on recolzar-me aquests dies d’aprenentatge i per ser el meu guia. Gràcies per ensenyar-me les estratègies de la parla fluïda creades per Jesús Ordóñez Ancín. També gràcies per tota la valuosa informació complementària de collita pròpia que has afegit a la teràpia i que ha fet que aconseguís una consciència diferent de tot el meu voltant, mirant-lo ara amb uns altres ulls. I, sobretot, gràcies per fer que el moment de les meves primeres paraules fluïdes fos tan emotiu, especial i màgic.

I per últim gràcies per ésser-hi en tot moment. Al marge d’una teràpia, la meva estada en aquest meravellós indret ha estat una lliçó de vida.

Amb tot el respecte que em mereix la Teràpia Ordóñez i la seva preuada aportació en el tractament de la disfèmia jo sempre dic, per contra, que he anat a fer la Teràpia Sansalvador, basada en la Teràpia Ordóñez, però amb l’empremta pròpia d’un d’aquests àngels que de vegades ens trobem inesperadament a la vida.

Text de: Gemma Gregori

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s